Les "isletas"

Diunenge per tal d'aprofitar a fons l'últim dia a Granada. Vam anar amb la gent que vam anar fa 2 anys. A mi em va agradar molt i els hi vaig vendre molt bé. Tant que es van animar la Cris i el Bernat.

Un cop allà el Willian, que era el guia de fa 2 anys. Va dir que ara ja no surt ell, així que va venir un noi jove com a guia. Una de les coses que més em va agradar fa 2 anys van ser les explicacions del guia, que ens explicava tot, ens ensenyava les fruites, ens donava a tastar, ens mostrava els ocells, ens explicava moltes curiositats,... se li notava que ho vivia, que gaudia,... aquest ni tant sols parlava... això m'ha deccepcionat molt.

En aquesta zona es dóna un fet curiós. Les isletes estan en el llac Cocibolca o llac Nicaragua. Aquí ara ha baixat el nivell del mar, Això és perquè últimament hi ha plogut molt, tot i que a Granada no tant. Els núvols es formen en aquesta zona, l'aigua s'evapora aquí i plou cap a la zona de San Miguelito, que efectivament aquest any ha plogut tots els dies i molt. Això fa que baixi el nivell de l'aigua en aquesta zona, clar és un llac i no té marees. Això és una de les poques coses que va explicar el guia.

Tot i així l'entorn és espectacular i això fa que valgui la pena. Vam anar en kayak i tot i posar-me protecció solar factor 50  i estar nuvolat, que fins i tot va ploure, però jo em vaig cremar.

Masaya

Aprofitant que estàvem a Granada, dissabte vam decidir anar-hi a Masaya. Ciutat propera a Granada. A Masaya vam pujar al volcà. Jo vaig pujar fa 2 anys i ara va ser molt diferent. Fa uns mesos, a l'abril, va haver-hi una erupció i ara hi ha molts gasos, fum,... i hi ha molts camins tallats. Tot i així és molt impactant estar tant a prop d'un volcà actiu!

Acompanyada de Augusto César Sandino

Turisme

Un cop finalitzades les actuacions a San Miguelito vam marxar a descansar uns dies abans de la tornada. El destí, com a ciutat amb un gran encant i propera a Managua per tal de marxar dimarts, vam triar Granada.

L'anada a Granada va ser tota una odisea, fer un trajecte per fer un trajecte d'uns 200 km vam estar unes 9 hores de trajecte. Vam sortir a les 11 de San Miguelito, abans de sortir va venir Don Mario, un interessant senyor de San Miguelito que es mou sempre amb una guitarra, a acomiadar-nos, ens va dedicar una bonica cançó per dir-nos fins la propera.




Un cop sortir de San Miguelito vam anar en taxi fins l'empalme, el punt de la carretera on hi ha el desviament fins a San Miguelito. Allà vam agafar un autobús fins Juigalpa, una ciutat que hi ha entre San Miguelito i Managua. Just arribar van començar a cridar que ja hi era l'autobús a Managua i no ens van deixar ni respirar quan ja érem al nou autobús. Portàvem com 2 hores i encara quedàvem 3 hores de trajecte i m'estava pixant, quin patiment... sort que una de les parades era davant una casa-bar i vaig poder anar al lavabo. Viatjar en autobús és tota una experiència, sempre hi ha gent que puja venent coses, cridant la seva oferta, el seu producte, viatja molta gent, uns han d'anar en peu, altres seuen 3 o 4 en un petit espai, els autobusos estan en molt mal estat: cables lliures, peces trencades, seients trencats, desencaixats, i no pot faltar la música (principalment ranxeres i reggaeton) a tot volum,... així durant tot el viatge. Un cop a Managua, en esperava un taxi que ens havia aconseguit Donya Yadira, aquest taxi ens va portar a casa de la filla de Donya Yadira, on podíem deixar les capses i motxilles que portem. El taxi va ser caríssim! Quina barra que tenen!!!
Allà prop surten els autobusos que van a Granada i vam agafar un expresso, bueno, agafar... ens va empènyer dins, ens va tocar anar dempeus, en un petit espai, ben enllaunats, el conductor era ben desagradable. I el conductor conduia com un boig, s'anaven adavantant amb altres busos a veure qui arribava abans i podia portar el major número de passatgers en un inexistent espai,... adavantant en línia continua, fent baixant els passatgers sense ni aturar-se del tot, va passar el revisor a cobrar i ens va cobrar de més, un lladre el senyor, com em vaig enfadar!!!!...

Per fi vam arribar a Granada i allà ens vam allotjar en el mateix "hospedaje" de fa 2 anys.

Ràdio

Dijous, un cop finalitzades les visites a les comunitats, les capacitacions, reunions amb les autoritats,... vam anar a la ràdio. Per tal de fer difusió i recapitulació de les feines dutes a terme. La ràdio arriba fins a Costa Rica, a les comunitats i és una manera que les persones que viuen a les comunitats coneguin el que s'ha fet aquests dies, coneguin l'agermanament i les actuacions que es duen a terme.
A més aquest any el Bernat i la Mel van cantar en directe una bonica cançó.

Capacitacions!

Un dels objectius principals del viatge són les capacitacions. Tallers pels/les mestres aquest any després de moltes demandes s'han pogut fer tallers de música i expressió corporal. Han tingut una gran rebuda!!!
Jo vaig preparar un taller sobre escola inclusiva. És un gran plaer per mi poder compartir aquests espais, per mi també és un aprenentatge. Tot i així és un aspecte que encara s'ha de treballar molt, és difícil veure alumnes amb discapacitats a les escoles. Les dificultats d'accés, la manca de recursos,... fan que les famílies no vegin la necessitat de portar-los a les escoles.
Són unes jornades molt interessants, riques que es valoren molt positivament per les dues parts. Aquest any han participat activament gairebé la totalitat dels mestres. Això és molt gratificant per nosaltres.

Comunitats

La setmana passada vam estar visitant les comunitats rurals de San Miguelito, sobretot les escoles rurals que hi ha a les comunitats. Vam sortir de dilluns a dijous, divendres era festa. Dels 8 vam anar-hi 7, la Tere es va quedar. Els 7 vam fer grups, en principi 3 grups cada dia, en principi.

Dilluns vaig anar amb el Bernat i la Mel a l'escola Ojoche 2. Va estar molt bé, vam agafar un taxi a Las Palomas, allà ens esperava el mestre. Un cop ens vam trobar, vam anar a la comunitat de Las Palomas, on vam esperar la "Lechera" un camió que reparteix i recull la llet de les finques de la zona. Esperar ja va ser tota una aventura, es va presentar un home, que abans de les 6 del matí ja anava amb la seva ampolla de ron. Lògicament es va presentar al Bernat, a les noies només ens va tirar la canya. Eren les 6'30 aproximadament quan va arribar la "Lechere" i ens va portar a la Bahia on havíem de començar a caminar fins l'escola. Vam caminar com 1'5h per uns camins plens de fang,... pel camí el Bernat va estar a punt de perdre la bota, se li va quedar enganxada dins el fang. Va haver de treure el peu de la bota i ficar el peu al fang,... sort que al costat hi havia un riu i es va poder rentar una mica. A les 8'30h arribàvem a l'escola, i van començar a arribar les criatures, vam estar jugant amb ells/es,... va estar molt bé. Per baixar ens van deixar 2 cavalls però érem 3, així que la Mel i jo vam haver de compartir cavall, quin mal que em feia el cul... fins que en una pujada vaig relliscar del cavall, en tot el fang,... i vaig preferir continuar caminant, pobre cavall,...

 Dimarts, vaig anar amb la Cristina, va tocar Caño Luís 2 ( ara es diu Caño Negro) i la Conquista 1. Aquest dia va ser una mica més relaxat, vam caminar els primers 20 minuts, per un camí en molt bones condicions, quan començava a complicar-se el camí van venir a buscar-nos amb uns cavalls. A la tornada igual. El meu cavall (Macho) barreja d'euga i ruc, era més bo!!! I ens coneixem ja d'altres anys!

Les complicacions van venir per altres llocs, i aspectes que no cal explicar i remarcar aquí. La visita a la comunitat de Caño Luís va anar bé, com altres anys vam estar jugant: jocs cooperatius, baseball amb el peu,... va ser un dia molt maco.

Dimecres va tocar pluja, pluja i pluja! Va començar a ploure a la matinada i va estar tot el dia plovent. La Cristina, la Mel i jo vam anar a la Conquista 1. L'any passat i l'anterior hi havia un camió que feia el recorregut, sortia al matí de San Miguelito i tornava a mig matí. Ara surt a les 5 de les comunitats i va cap a San Miguelito, a la tarda surt de San Miguelito i va cap a les comunitats. Cosa que no ens serveix a nosaltres, per tan vam haver d'anar en autobús fins a la carretera i a partir d'allà anar caminant. Va anar molt bé perquè després de 15 minuts caminant, vam trobar la "lechera", camió que porta la llet per la zona i ens va portar fins l'escola. Com vam anar en la "lechera" vam arribar molt d'hora, llavors mentre esperava que vinguessin les famílies vaig estar jugant a futbol. És difícil això de jugar a futbol amb un camp ple de fang...
De tornada vam tornar a tenir sort, després de 45 minuts caminant, amb la pluja,.. va tornar a passar la "lechera" i ens va portar fins la carretera.

Dijous va ser l'últim dia de comunitats, vam anar a prop, a Andrés Castro, just dijous feien visita a les persones grans de la comunitat i a una nena amb paràlisi cerebral. Això va ser dur, molt dur! Veure les condicions en les que hi viuen, la veritat deu ser molt difícil. Al veure això entens moltes coses, que tinguin tants fills, un cop deixen de treballar deixen de cobrar, l'accés a qualsevol cosa és molt difícil: medicaments, aliments, aigua,... una persona de 80 anys en aquestes condicions, amb dificultats de moviment, per poder accedir a l'aigua, sense diners per poder comprar res,.. i una nena amb paràlisi cerebral amb molt bon pronòstic. Amb suport hagués pogut estudiar, ser totalment autònoma,... i allà no pot ni anar a l'escola perquè l'accés és totalment impossible,... tot un aprenentatge!

Mini vacances al Castillo

Dijous va ser l'aniversari de la Carol, una companya de l'ONG, Donya Yadira, la dona que ens prepara l'esmorzar, li va preparar un pastisset; la Cristina, la Mel i el Bernat li van preparar una cançoneta. Va estar molt bé.
Divendres vam marxar a descansar una mica. És important descansar i recuperar forces abans de començar. Per això hem anat a passar un cap de setmana llarg al Castillo.

El Castillo és una municipi de Rio San Juan, allà hi ha la reserva selvàtica més gran de centreamèrica, Reserva Indio Maiz.

ranita Jeans

Ens va costar molt triar un hotel, finalment ens vam allotjar a l'hotel Victoria, un hotel nou, amb habitació pels 6 ( la Carol i l'Arnau no van venir), aire condicionat, aigua calenta ( jo no la vaig notar gens...),... i la primera nit ens va rebre un tall elèctric. Adéu a l'aire condicionat!!!

Mickel Jacson

Ranita Camuflaje

Mono aranya

Dissabte ens vam llevar a les 5h perquè teniem contracte una ruta a la Selva, reserva Indio Maiz. Vam anar el Canoa pel riu San Juan fins a agua fresca (un rio), allà vam deixar les canoes. Pel camí havíem gaudit de la zona, havíem vist tucans, micos (mono Congo), tortugues,... un cop a Agua Fresca vam començar a caminar, una ruta de 3 hores per la selva. On vam gaudir de la natura, vam conèixer la flora i la fauna de la zona, molt interessant. Un cop finalitzat ens va recollir un bot que havia recollit previament les canoes i ens va portar a Riu Bartola, on vam fer un "asado" i ens vam banyar. Molt maca la sensació de banyar-te en un riu a la selva. Després de dinar vam fer una altra ruta, aquesta per la zona del riu Bartola i més curteta.

Diumenge ja vam tornar que avui havíem de començar la visita a les comunitats.

Plats sostenibles, fulles!

San Miguelito

Diumenge vam arribar a San Miguelito!

Va ser difícil. El Mined té la seva "buseta" espatllada i no tenien amb que venir a buscar-nos. Nosaltres anem molt carregats, anar amb transport públic era molt dur. Així que vam estar negociant, fins que van trobar una "buseta" amb la que venir. Després de 4 hores i algo de trajecte, l'home portava una velocitat,...

Arribar aquí és una mica com tornar al poble. Van venir a rebre'ns a l'hotel un grup de mestres de la nostra contrapart. Ens van ajudar a descarregar-ho tot i ens van dir que anéssim  al "Ranchón" un disco-bar del poble. Allà ens van fer una rebuda, vam estar cantant,... va estar molt bé.

Passejar per aquí és molt curiós retrobar-te amb la gent, parlar, novetats,...

Aquesta setmana tenen vacances, així que toca fer tràmits, gestions, reunions, reunions i més reunions...

A part de rebre'ns les persones també ens ha rebut el temps, ahir va estar tot el dia plovent i a estones diluviava, aquí les teulades són de zinc, que fan uns escàndols quan plou... fa molt difícil mantenir una conversa normal.

Leon

Una mica de descans sempre és bo!

Després d'estar uns dies d'encàrrecs a Managua: reunions al ministeri d'educació, compres, gestions vàries,... no hem aconseguit imprimir els diplomes per les capacitacions,...

Avui per tal de desconnectar, descansar,... hem anat a León, una ciutat prop de Managua. És el primer cop que hi anava, i molts dels companys/es també estaven a la mateixa situació.

Arribar a León ha estat una mica de curiós, hem arribat a un mercat i la meva percepció és que León és un gran mercat. Hi havia mercat per tot arreu, per la major part dels carrers i on no hi havia mercat hi havia moltes botigues,.. també hem visitat la catedral,... a León hi ha el museu de Ruben Dario, però els dissabtes només obrien al matí. No hem pogut visitar-lo. Hem passejat pel poble, hi ha zones colonial, molt maco.

El més emocionant és anar en taxi,... déu ni do com condueixen!

Nica de nou

És juliol i tornem a començar, aquest estiu toca Nicaragua.

Aeroport, capses, motxilles, neguits,... companys, companys i la Desi que ve per primer cop a acomiadar-me.
Primera sorpresa, aquesta positiva: no caldrà baixar les capses als EEUU. Anem via Atlanta i aquí no cal tornar a facturar. Quina alegria!!!
Ho facturem tot i adéu! Fins d'aquí a un mes, una miqueta menys!!!
En aquest moment es barregen tot de sentiments, il·lusió per tornar a Nica, les comunitats, la gent,
l'entorn,..., el neguit pel vol, els aeroports, passar per EEUU, controls i més controls,..., acomiadar-me, trobar a faltar la gent i a una persona en especial, és el primer cop que ens separem...
Ja està fet! Després de no sé quantes hores arribem a Managua i primer retrovament, ve la Fany i la seva família a buscar-nos.
Ja al Hostel ens trobem amb més companys, com ho deuen portar després de 6 mesos a Nica?
Ara toca agafar l'horari, el ritme i passar-ho bé.

De moment reunió amb l'equip tècnic del Ministeri d'educació. I a la tarda concert de Carlos Mejia Godoy!

S'acaben les comunitats

Són les 4'30h sona el despertador... cada dia costa més llevar-se. El cansament acumulat de dues setmanes de feina intensa comença a passar factura. Però avui a més hi ha sentiments que es barregen, és la última visita a les comunitats, l´últim dia que ens llevem a les cinc, però a l'hora fa pena. Ja no guadiré del contacte amb aquesta gent tant sàbia i humil, aquests paisatges gairebé verges, el sonriure innocent d'aquestes criaturetes, la seva mirada tímida i curiosa...

Aventures per les comunitats!!!!!!!!

Ahir l'Elena i jo vam anar a visitar dues escoletes, l'escola de l'Espavel i l'escola del segon sector del Cacao.
Ens llevem a les 4'15h del matí, sortim de l'hotel i haviem quedat a les 4'45h per agafar l'autobús, ens baixem a l'empalme, 7km, allà esperem que passi l'autobús de Managua i 1'5km més i tornem a parar, el conductor ha d'esmorzar! i tothom s'espera, sense esperar,... 30 minuts després continuem!

Ens baixem a les Palomes, camencem a caminar, hem d'anar fins l'Espavel i no sabem com ho farem, hi ha més de 20km i hem de ser-hi a les 9h. Per sort trobem la "Lechera" un camió que va portant suero i recollint llet de les vaqueries de la zona. Quina pudor!!!

Li diem al conductor que hem d'anar a l'Espavel, queda en avisar-nos. Més d'una hora després ens diu que ja hi som. Baixem, trobem l'escola on hi ha tres criaturetes, només són les 7'45h. Els hi preguntem cóm es diu l'escola, com es diu el mestre? i ens diuen que és Cacao2 i el mestre és l'Eduardo! Merda, ens hem equivocat!!! Així que he de còrrer a veure si enxampem la lechera. Sort que va parant! Tornem a pujar! Una estona després arribem a l'Espavel, ara toca caminar una estoneta fins l'escola.

Un cop acabem de visitar l'escola, parlar amb les famílies,... toca anar fins el Cacao2 ara sí! No hi ha altre remei que anar caminant, 1 horeta i ja hi som, tenim la reunió a les 11h i arrivem a les 11'30h, ja som niques! fem tard.

No hi ha famílies, només el coordinador de la comunitat. Un home molt agradable, acabem la visita i no sabem com tornar, hi ha com 3 hores caminant, segons ell, això vol dir més. Així que ens proposen quedar-nos a dinar amb el coordinador i la seva família per fer temps fins que passi el "quesero" que passa a les 15h.

Arribem a casa de Don Guadalupe, una casa humil però molt acollidora. Don Guadalupe, té vaques, treballa la fusta,... i té 14 fills de 3 dones diferents. Té 62 anys i la seva dona 38. Una família encantadora que ens acull, sense coneixe'ns de res, hens dóna de dinar,... i hem diu que hem quedi allà a passar uns dies amb ells, encantadors!
 A les 15h anem a veure si agafem el quesero, les 16h, les 17h i no passa, mentres esperem mirem com juguen a futbol i em poso a jugar. Ens diuen que ha punxat i trigarà. Si pasés algun vehicle intetariem agafar-ho, però no passa ningú cap a San Miguelito.

Després de 3 hores esperant passa el quesero!!!!
Va molt carregat i no ens porta, moment de crisi!, ara què fem? Cóm tornem a San Miguelito? Després de parlar amb la mestra que ens acompanya, cal dir que no coneix la zona, el mestre de l'escola que torna a San Miguelito a passar el cap de setmana. Ens fan cas i anem caminant, com a mínim fem algo.

Quan portem una estona caminant veig una casa on hi ha una camioneta. Se m'ocurreix dir-li si ens porta fins les Palomes. Després de regatejar una estona arribem a un acord i ens porta. Una camioneta feta caldo, però caminar més de 3 hores, de nit, sense frontal, per aquests camins,... no era una idea gaire atractiva, prefereixo la camioneta.

En una estoneta arribem a les Palomas, ara només cal esperar que passi un autobús.
Dia rodó! El proper autobús passa a les 9h i són les 7h... així que com que estem prop de San Miguelito, 15km, només, truquem a un taxi..

A les 8h passades arribem per fi a San Miguelito!!! Tothom ens buscava..... Quin caos de dia, a veure si les properes visites ens les organitzen millor!!!!